Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Chaplin

El cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 15-12-1931)

 

A Manresa s’ha projectat un film de Chaplin. Un altre dels grans films de l’encara més gran Chaplin. “Llums de la ciutat” és innegablement la millor producció de les que durant aquesta temporada han passat per les pantalles dels nostres cinemes. I ha vingut en el precís moment en què tots enyoràvem aquest actor, Charlie Chaplin, i en el moment en què enyoràvem el cinema mut, del qual ell n’és el darrer paladí. “Llums de la ciutat” ens ofereix un interès especial pel fet d’ésser mut. Charlie ha romàs insubornable en aquest aspecte. Nosaltres que encara som uns enemics, o uns no gaire amics (així no ens diran retrògrades) del cinema sonor actual aprovem i subscrivim sincerament l’actitud de autor d’”El circ”.  A desgrat d’això, Chaplin se serveix de la sonoritat per fer reeixir algun dels seus ressorts còmics. Recordem l’escena del xiulet i la dels trets. Però la dosificació és excel·lent.

***

Alguna vegada hem parlat des d’aquestes ratlles dels còmics del cinema. Harry Lagdon, Buster Keaton, Laurel-Hardy i, incidentalment, Lloyd, han ocupat la nostra atenció. Però esperàvem la projecció de “Llums de la ciutat” per fer-ho amb Charlie Chaplin.

Hom parla sovint de comicitat. Però, àmpliament, genèricament. És comicitat el plat de nata encastat al bell mig d’un nas, és comicitat la reacció física i psicològica d’un idiota davant de la humanitat, la dissort més destrempada, el fet divers, l’evasió total del terreny de la realitat. La comicitat és, en fi, el confrontament de l’absurd amb la realitat, la extra normalitat, la inversemblança, l’inesperat, la sorpresa, la pena profunda d’un home grotesc. La comicitat ho és tot i no ho és tot. Nosaltres diem: la comicitat és la personalitat del còmic. La comicitat és Keaton, Lloyd, Laurel, René Clair, Hal Roach; és CHAPLIN. És cadascun dels homes amb els plecs del temperament, de la jeia, amb el grotesc, amb l’extemporani de la figura i del seu obrar. Charles Chaplin és el cas que avui ens interessa.

Gran part dels còmics són uns perfectes idiotes. La parella Laurel-Hardy, Harry Langdon, Keaton i en general tots en tenen una rel; Charlot també. Però és quelcom més: un pobre dissortat. Ell, el bastó, el capell bonyegut, l’americana estreta i curta de mànegues, les calces esquinçades, les enormes sabates i el bigoti retallat són l’home que vagabundeja eternament. Una mica obtús, somiador i sentimental no es capté mai de la realitat. És la violència, el sotrac brusc el que el fa reaccionar. (Recordem en “Llums de la ciutat” l’escena del gerro d’aigua que la cegueta li llança al damunt en el moment en que ell està més encantat que mai). És l’home fet i pastat per a la dissort. Mai ha pogut ni mai podrà veure efectuats els seus somnis. Ella, l’objectiu, tornarà a la vista per quedar desencantada, per trobar aquell benefactor que ella havia imaginat milionari i bell, fet un pellingot, amb una cara grotesca i un posat d’infortuni tan desesperat que àdhuc s’haurà sentit impulsada a fer-li una almoina. El desengany és terrible. Per arribar a ací ha hagut de passar per totes les penalitats, per tots els incidents que són el curs de la pel·lícula.

Això el distancia de tots els altres còmics. La seva profunda humanitat, aquella melangia que es despèn de les seves obres, aquells terribles desenganys dels acabaments: això és Chaplin. L’espectador davant d’una obra de Charlot riu cruelment. Riu com quan veu un home passar pel carrer i relliscar amb una clofolla de banana. Riu de la sorpresa, de l’imprevist, del contrast, sense adonar-se del fons ple d’agror i de melancolia. La gràcia de Chaplin té una essència humana, és el joc continu amb el patetisme. En parlar d’ell escriu André Beucler: “Chaplin és un poeta; juga amb el seu cor, i la seva imaginació sentimental és una de les més poderoses que s’han vist”.

“Llums de la ciutat” és un digne continuador de la tradició chapliniana. Els trucs freqüentíssims, bellament matisats són excel·lents. El descabdellament del film, el ritme és ben portat, ço que fa que ni en un sol moment caigui en la pesadesa ni logri fer decaure l’interès en l’espectador. És curiós observar que tècnicament Charlie està al mateix lloc que estava en “La fal·lera de l’or”, en “El circ” i altres. No s’ha apartat en el més mínim de la seva trajectòria. Això dóna als seus films una placidesa i una seguretat embafadora. “Llums de la ciutat” és excel·lent de fotografia. La interpretació de la seva acompanyant, el nom de la qual no recordem en aquest moment, és digna del film.

En resum: un esdeveniment en el nostre cinema local, tan desemparat, a mercè, sempre, dels Mojiques més mojiques del món.

J.A. i P.