Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

"Cataclisme", de Joan Oliver

El teatre

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 13-6-1935)

 

Una de les característiques més destacades del teatre modern, de post-guerra sobretot, és la tendència dels autors a plantejar conflictes derivats de la vida familiar. És immensa la xifra d’obres d’autors contemporanis que extreuen els seus temes de divorcis, adulteris i topades de pares i fills. Alguns moralistes superficials potser trobarien l’explicació en la suposada perversió dels costums i de la vida de la gent que viu aquesta època. Nosaltres, a desgrat de creure que l’art és un barògraf que marca amb força precisió el clima moral de cada temps, no volem suposar que aquest sigui millor o pitjor que els pretèrits. Estem inclinats més aviat a creure que aquesta tendència del teatre modern obeeix, més que a cap altra cosa, a una moda, com igualment ho és, per exemple, l’afició de la gent que llegeix, a les biografies o com, temps enrera a les novel·les de guerra.

«Cataclisme» és una obra basada en la vida irregular d’un matrimoni, les conseqüències de la qual comencen a fer-se sentir en tota la seva cruesa, tot just ha depassat la maduresa.

Pere Datzira ha creat dues famílies: una amb la seva muller i una altra amb la seva amant. De la primera ha tingut un fill i de la segona, una filla. Els dos joves es trobaran un dia, per atzar. L’amor en farà presa. El pare, com és natural, s’oposarà a que es consumi la monstruositat. Però, no podrà justificar la seva actitud. Tots els que el volten creuran que és un prurrit antiquat de diferència de classes. La topada de pare a fill serà cruenta. Aquest marxarà de casa. La muller amenaçarà amb seguir el fill. Datzira acorralat confessa que té una amant i que els dos enamorats són germans. Així acaba el primer acte. En els altres dos anirem descobrint que la seva muller l’havia enganyat i la seva amant també. Cap dels dos fills no és seu. Datzira a cada nova revelació veurà com el món s’enfonsa gradualment als seus peus. L’halo que es desprenia de la seva doble autoritat paternal s’esvaeix com per encant i el deixa abatut i lamentable com un  gos apallissat. La darrera escena en què s’enfronta amb els seus fills –ignorants encara de la tragèdia que pesa damunt d’aquell que creien separadament llur pare– el patetisme assoleix el màximum d’intensitat. Una barreja corrossiva de vergonya, de sentit del ridícul i d’atuïment pels cops que li han caigut damunt, li fan agafar el pàmpol d’un llum de taula i posar-se’l per barret. «Sóc Napoleó» diu trontollant. I seguidament, quan tots els familiars han sortit, planyent-lo amb una pietat insultant, i es queda sol amb el metge –el que l’ha traït amb l’amant– diu, refent-se una mica: «No em puc venjar ni suïcidar-me, ¿quin remei em toca sinó fer veure que m’he tornat boig?».

Joan Oliver ha presentat amb «Cataclisme» la seva primera obra. Un autor novell, doncs, que no s’espanta fàcilment. L’ambició del tema, la gran veritat dramàtica que conté, l’habilitat a sostenir els tres actes en un crescendo constant d’interès, l’agudesa en l’emprament de la paradoxa, l’excel·lent dibuix d’alguns personatges, la correcció del diàleg, ens donen la fermança de trobar nos davant d’un escriptor dramàtic perfectament dotat per a l’escena. Falles? Naturalment, en té. El segon acte és bon xic convencional. Datzira diu, de vegades, estirabots que no encaixen gaire bé en el paper, etc. Per damunt, però, dels defectes hi ha qualitats que sobresurten i s’imposen.

El Jurat del Premi Iglésies 1934 no errà en destacar la classe evident de Joan Oliver.

La Companyia Fornés-Clapera interpreta molt dignament cadascun dels papers. La presentació molt acurada.

El públic, incomprensiblement escàs, va aplaudir l’obra amb entusiasme.

J. A. I P.