Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Carnet

Joaquim Amat-Piniella
(“ARA”, núm. 4 - febrer 1931)

 

«¡Oh mar, cielo rebelde
caído de los cielos!»

Admirable! És aquest un mar lleument avalorat, d’un blau íntim que en topar amb la carcassa del vaixell es desfà en escuma blanca de curta vida, aquell que porta amb l’onatge el compàs del temps, ensems que les hores passen amb el tic-tac ensopit del pulsera...

Quines belleses conté el llibre de Juan Ramón Jiménez! El «Diario de un poeta recién casado» vingué a les meves mans fortuïtament, me l’oferí un company que amb els seus elogis feia honor al llibre. I em colpí fortament amb la seva limpidesa, amb la seva harmonia sublim, amb la seva modernitat, i obrà com un excitant en mi. Solament podia sustreure’m a la seva acció, apuntant un comentari que no podrà ni donar idea aproximada del què és el llibre.

Recull d’impressions d’un viatge a Amèrica, ràpides, de fuga, notes al marge, moltes d’elles escrites sota el soroll metàlic de les rodes del tren; en el punt àlgid de la sortida d’un vaixell, quan el poeta recién casado es desperta dins el seu cambrot.

Efectivament, en totes elles s’hi veu l’espontaneïtat que exua, s’hi remarca un caràcter essencial de moment poètic.

¡I com perd allí un viatge en tren la seva monotonia, com s’humanitza i es vesteix la nuesa d’un «waiting room», d’un cambrot farcit de lliteres i bagatges, d’uns instruments mecànics com el tramvia, d’un anunci estúpid! ¡Quina calidesa pren el reclam lluminós que tremola en la foscor, el «club» de poetes rovellats, el de senyores carregades d’anys i d’idees ancestrals!

Sembla que el conjunt del llibre, la barreja de poemes en vers i en prosa, l’estil rublert de sons eurítimics, la fluïdesa d’estil, aquells jocs amagats, la gama colorística del mar, la varietat de tons blaus que pren i que constitueix gairebé el «leit motiv» de l’obra, junt amb el sentit moderníssim en que està escrit –quan encara estaven en gestació tots els “ismes” revolucionaris de les arts (1916)– fa un «cock-tail» deliciós, d’una màxima agradabilitat, impossible en el tradicionalisme de la poesia...

El seu aspecte és humil: cobertes blanques, no és de gaire tamany, però reconeixem, i ho diem amb sinceritat, que mereix una exterioritat més violenta, un color vermell, blau, verd... que encara no donaria la sensació de la vida que realment té, aquell dinamisme, aquella celeritat, el continu «andante molto vivace»...

j. a. i p.