Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Aspectes de la crítica

Al marge de la temporada

Joaquim Amat-Piniella
(“Mirador”, 14-10-1932)

Resseguint a consciència les diverses etapes evolutives per les quals ha passat el cinema, ens adonarem de la intensitat amb què les ha viscut. Amb la vintena d’anys que ha romàs mut, el cinema ha resseguit una trajectòria sencera. Ha nascut, ha viscut i ha mort. Ha sofert les seves crisis i els seus instants de ressorgiment i esplendor. És a dir, tot un procés amb els seus alts i baixos, un joc complert de reaccions. Són aquestes irregularitats del cinema mut en la seva vida breu, les que han fornit el magnífic conjunt d’experiències, que el cinema sonor ha rebut com una herència preciosa. Un conjunt de característiques que han donat a l’art de la llum i de les ombres aquella complexitat, arquetipus de totes les manifestacions del segle XX.

Remarquem, però, el sentit pragmatista i de cara la tècnica que ha guiat el cinema a través de les èpoques de la seva evolució progressiva. Mentre la generalitat de les arts han arribat a cristal·litzar-se en una direcció determinada o en una tendència renovadora després d’haver constituït el tema d’una literatura copiosa, el cinema, ben altrament, ha basat els seus passos desenvolupatoris en un progrés estrictament tècnic, estrany al públic que més tard ha hagut de repercutir a l’exterior, però sempre emancipat de la bibliografia i obeint tan solament a les característiques de vitalitat que li són pròpies.

Aquest divorci existent entre el cinema i les altres arts –que no prové d’altra cosa que de la major o menor intensitat de les relacions que, com a expressions d’art, sostenen amb llurs tècniques respectives– és origen d’una dualitat de procediments crítics. Així com en pintura, posem per cas, un crític no esbrinarà el sentit artístic d’una obra sense la coneixença prèvia dels mitjans tècnics, en cinema són ben poques les vegades que el crític va guiat a examinar el film com a expressió d’art alhora que com a engranatges tècnic complicat. Només alguns ho han aconseguit, després de molt de treball, i no cal dir les dificultats que encara han de superar i el risc constant a què s’exposen!

La primera causa de tot això, i també la més important, és pressuposada per la naturalesa intrínseca del cinema, el qual no admet la personalitat única i exclusiva, sinó que li cal sempre la col·laboració. Seguint el cas pràctic de la pintura, una obra d’un pintor serà l’expressió d’una personalitat, sense interferències de cap mena per part de ningú. És la recomanació de Max Jacob: «expresseu-vos amb les paraules que us són pròpies». Igualment podríem dir de l’escultura, de la poesia, de la música (en aquestes dues branques darreres, l’obra d’art roman en un estat latent i únicament reviu en la lectura o en el recital), i àdhuc de l’arquitectura (on ni hi ha col·laboració, com podria semblar al primer cop d’ull, sinó subordinació, puix que l’ànima de la construcció és l’arquitecte, tant des del punt de vista plàstic com tècnic), etc.

El cinema, en canvi, es caracteritza per una major complexitat (director, operador, revisor artístic, autor de la trama, els pintors i decoradors, arquitectes i enginyers, els autors de l’acompanyament musical, els tècnics en el muntatge de les llums, etc.). Amb tot i suposar que hi hagi una tònica que s’imposi i doni una unitat al film (generalment la del director), són molts i variats els aspectes des d’on poder-nos comentar. No cal dir que això afeixuga notablement la tasca del crític, al qual li resulta dificilíssim d’abastar-los tots amb una idèntica autoritat i amb una mateix relleu.

Heus ací un punt de vista que dóna a la crítica del cinema un caràcter ben distint a la de tota la resta de les arts. Els motius els haurem d’anar a cercar en aquella complexitat característica del segle actual, a què ens referíem en començar, la qual haurà recaigut plenament en el cinema, que, tal com ha dit algun cronista transcendental, n’és fill el predilecte, n’és l’expressió viva...

J. AMAT I PINIELLA