Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Aspectes de la crítica

Pàgina de cinema

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 17-6-1932)

 

Imperceptiblement hem anat passant l’hivern i amb ell la temporada cinematogràfica. Sobre això podríem dir-ne unes grans frases i fer-ne el tema d’una sèrie d’articles. Amb tot i que afavoriria accentuadament la dessídia que l’època de l’any té la crueltat d’encomanar-nos, no ho faré. Encara m’estimo el càrrec de crític, malgrat la seva intempestivitat (sobretot quan haig de parlar del Mojica o del Roberto Rey, puix que dura quinze dies que algunes noies em fan mala cara) i malgrat el poc gust que dóna l’haver de trobar-ho tot mal fet.

Així, doncs, ja que l’escassetat de bons films m’ho priva, no parlaré de cap pel·lícula determinada. Entraré en el terreny de la teorització.

***

Resseguint a pleret la història del cinema –breu però ja ben rica en experiències– podrem comprovar fàcilment la intensitat amb què ha viscut cadascuna de les seves etapes evolutives. Amb els quinze anys, aproximadament, de cinema mut, l’art de les llums i de les ombres ha seguit una trajectòria sencera. Ha nascut, ha viscut i ha mort. Ha mort, sí; però ha deixat tot el cúmul de les seves experiències personals, fructuosíssimes per cert, al seu descendent directe: el cinema sonor.

Però el que, sense dubte de cap mena, és més curiós, és aquell sentit practicista que ha animat totes les seves descobertes a través de totes les seves èpoques. Mentre les altres arts per arribar a cristal·litzar-se en una direcció determinada o en una tendència poc o molt renovadora han necessitat una bibliografia més o menys extensa, noteu que el cinema ha basat tots els seus passos desenvolupatoris en un progrés tècnic, la major part de les vegades, completament estrany al públic i àdhuc als diletants. No crec que hagi escapat a ningú la diferència que hi ha entre la relació que el cinema, com a expressió d’art, sosté amb la seva tècnica i la que les altres arts sostenen amb la llur. Així com en pintura, posem per cas, un crític no esbrinarà el sentit artístic sense la coneixença prèvia del procediment tècnic, en el cinema sempre hi ha hagut un divorci palès entre ambdós punts de vista. Fins ara, a última hora, no han sortit alguns crítics que s’han posat en una mateix pla envers els de les altres arts. Però, no cal dir les dificultats que han de superar i el risc a què s’exposen!

Anem a esbrinar les causes de tot això.

Una d’elles, segurament la més important, la pressuposa la naturalesa intrínseca del cinema, el qual no admet la personalitat única i implica sempre una col·laboració. (Director, operador, revelador, revisor, tècnics en el muntatge de les llums, arquitectes, pintors, enginyers en la confecció dels decorats, músics, etc.). Això suposant que hi hagi una tònica que s’imposi i doni una unitat i una personalitat a l’obra (generalment és la del director), fa que els aspectes des d’on comentar-la siguin massa heterogenis i esdevingui un impossible per al crític l’abastar-los tots.

Heus ací un punt de vista que dóna al cinema un caràcter ben distint al de tota la resta de les arts. Queda ben allunyat de la pintura, de l’escultura, de l’arquitectura, de la poesia, de la música, etc. De totes. I ja que estem posats a escatir les causes de tot, fem-ho ara també. Indefectiblement les haurem de trobar en el fet d’ésser el cinema un art que ha nascut i ha viscut una joventut, a gran tren, en ple segle XX; l’època, justament, en la qual tots els productes, que en són fills, tenen les mateixes característiques: la complexitat, el poliedrisme, l’hegemonia de la dificultat és la seva integració.

AMAT