Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Apareix l’edició íntegra de K.L.Reich

Dades: 
30/07/2001

Edicions 62 publica per primer cop l'original complet de 'K.L. Reich' a cura de David Serrano

Ada Castells
BARCELONA

Joaquim Amat-Piniella va ser un dels milers de catalans i espanyols que van anar a parar a Mauthausen. El 1945 va escriure una novel·la sobre l'experiència que es va publicar al cap de vint anys. Ara arriba a les llibreries la seva versió no censurada.

L' escriptor i dirigent de la República Joaquim Amat-Piniella va sobreviure durant quatre anys i mig al camp de concentració austríac de Mauthausen, d'on va ser alliberat el 1945. Davant la impossibilitat de tornar a la seva Manresa natal, es va instal·lar a Andorra i allí va escriure la seva única novel·la sobre l'Holocaust. El seu objectiu era explicar-ho tot i, ara, cinquanta-sis anys més tard, ja es pot dir que ho ha aconseguit. K.L Reich ha arribat a les llibreries en la seva versió íntegra de la mà d'Edicions 62 i amb pròleg i edició del professor David Serrano, especialista en literatura de camps de concentració.

La novel·la es va publicar per primer cop el 1963, després d'un procés d'autocensura. Amat-Piniella, explica Serrano, va eliminar un trenta per cent del text: "Ell va enviar la novel·la a censura dues vegades però no va obtenir cap resposta i va començar a esporgar en una doble línia. Per una banda, va eliminar les referències a la República i va camuflar l'esperit antifeixista i les crítiques a la no actuació dels aliats i, per l'altra, va polir l'estil perquè la primera versió respon més a la manera d'escriure dels seixanta amb un to més exaltat, més compromès, més vital".

Serrano considera que un dels valors diferencials de K.L. Reich "és que està escrita en calent i està tan ben construïda que explica sintèticament què és la sofrença humana. Aglutina les diverses mentalitats, ètnies i comportaments en cinc o sis personatges, i això és un tret distintiu, perquè Primo Levi només parla dels jueus, i Semprún se centra en ell. Amat-Piniella ens ofereix una anàlisi global".

Un dels encerts de la novel·la és que està molt ben estructurada: "De fet, com en el cas de Primo Levi, quan Amat-Piniella era dins del camp ja pensava en l'obra". Un altre dels aspectes "brillants" és que "és l'únic cas de novel·la europea sobre l'extermini en què un alemany, socialdemòcrata i bon lector apareix com a model de conducta ètica". Però, per Serrano, el gran encert és que es tracta d'una novel·la "completament circular, està molt ben resolta i té molta cura de no caure en la morbositat, cosa que en aquest tema és un valor afegit". Per exemple, en una de les primeres escenes, la repressió queda simbolitzada amb el fet que s'obliga a un presoner a apagar la cigarreta i la novel·la acaba amb el protagonista fumant al camp: "El missatge final és esperançador: hem d'aprendre la lliçó, se'ns diu".

Serrano explica que fins ara la novel·la s'havia valorat sobretot com a document històric, tot i que crítics com Jordi Castellanos i Joaquim Molas l'havien defensat literàriament. Fins i tot, Molas la va definir com a "precursora del realisme històric i la gràcia és que va ser escrita el 1946 a nivell de l'avantguarda europea. Jo l'he passada a intel·lectuals del món jueu i, quan l'han llegida, s'han exclamat que com és que no està traduïda. La novel·la no surt referenciada enlloc". Amat-Piniella no va ser un home amb sort, ni quan es van repartir les glòries als autors de novel·les concentracionàries, com les anomena Serrano. La seva poesia, que el professor va trobar fa dos anys, ara es publica en una antologia de poemes de l'Holocaust en una edició universitària de Madrid, però fins ara no es trobava, tot i que "es tracta d'un cas únic a Europa de poemes escrits al mateix camp de concentració".

 

No prou conegut

Però la mala sort no és l'únic motiu del silenciament d'Amat-Piniella: "A nivell literari, s'han estudiat altres autors més representatius i que tenen un contingut més ampli i a nivell històric aquest fet és un exemple més de la transició que hem tingut, en què ni tan sols l'esquerra reivindica els compromisos per les lluites democràtiques. Quan vaig publicar els poemes vaig avisar Esquerra Republicana de Manresa però no va quallar cap idea. Jo crec que l'esquerra ha de reivindicar homes com Amat-Piniella i Comellas, que és el que es va fer a Europa després de la guerra. Els nens italians llegeixen Primo Levi, i a Àustria, Comellas va arribar a ser assessor del ministeri de Cultura, i aquí no el coneix ningú".

Serrano fa referència a Francesc Comellas, el testimoni del qual recull al llibre entrevista Un català a Mauthausen, editat per Pòrtic. Comellas va compartir camp de concentració amb Amat-Piniella i es va quedar a Àustria com a guia del camp per explicar a la gent què havia passat. Va morir el 16 de juliol en una intervenció a cor obert i la setmana vinent les seves cendres seran portades a Castellà del Vallès. Precisament, Serrano va parlar amb Comellas per investigar sobre la vida d'Amat-Piniella: "Ell em va explicar que l'escriptor es comportava com un intel·lectual solitari, introvertit i que canviava menjar per tenir paper i llapis per poder escriure els poemes. Comellas no en tenia un bon record perquè Amat-Piniella no parlava ni va voler agafar càrrecs en el Comando Cèsar [un comando per a l'organització dins del camp que va muntar un anarquista i que va ser la salvació per als espanyols]. Fins i tot, Comellas no havia llegit mai el llibre perquè estava emprenyat, però jo li vaig explicar que era un bon home, que era tímid, i quan se'l va llegir ho va entendre".

Malgrat les impressions de Comellas, Amat-Piniella era un home que es feia estimar, i aquesta va ser la seva sort: els amics del camp el van ajudar. Per poder explicar tot l'abast de les vivències al camp, el que ell anomenava la veritat íntima, es va valer de la ficció perquè, en la línia d'Annette Wieviorka, considerava que "el testimoniatge brut és indigest". En canvi, la seva novel·la, d'indigesta, no ho és gens.