Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Antecedents de l'actual poesia espanyola

Les arts  i les lletres

Joaquim Amat-Piniella
("El Dia", 19-9-1931)

 

El romanticisme va tenir la missió delicada de netejar, de desembrossar el camp de la poesia de tots aquells vestigis classicitzants, que convenientment remuntats i regirats anaven servint de pauta en cadascuna de les èpoques literàries que el precediren. Aquest moviment redemptorista que semblava obrir camí al desenvolupament de la poesia, va començar amb la seva iconoclàstia una evident obra; positiva va destruir, si més no, el cadàver d’allò que havia mort com lentament a força d’ésser manossejada.

La revolució romàntica representa la fi de totes aquelles revaloritzacions del classicisme, que ja esdevenia a còpia d’esforços quelcom esgotat i inservible. Però, el romanticisme no va saber edificar, construir una obra sòlida que pogués reemplaçar el que tan acuradament havia fet desaparèixer. L’obra constructiva del romanticisme és nul·la. La seva superficialitat, el lirisme exaltant, l’idealisme, les il·lusions fugisseres, i sobretot aquell sentimentalisme enrarit que va adquirir en la seva segona època van constituir uns fonaments febles, estantissos, poc afermats, per poder resistir l’impuls d’aquell fum de menor densitat que l’aire, aquell gas somnia truites, que era l’única realitat del romanticisme. La subversió romàntica era més externa, més formal que intensa, que massissa. No valia, certament, la pena d’haver alliberat la poesia de la riquesa clàssica o pseudo clàssica, que imposava unes lleis de mètrica, de rima, fer una obra poètica que únicament sabés explicar els estats d’ànim del primer tuberculós que anhelava la Lluna. I ací radica el fracàs d’aquesta revolució. Vingué de seguida la reacció.

A França sortiren els parnassians restauradors i ràpidament els decadentistes. Els parnassians francesos creieren que la salvació radicava en el retorn a les formes antigues. Fracassaren aviat, car l’obra destructiva dels romàntics havia estat radical i els mancava l’home que pogués reconstruir l’edifici sobre les runes. Paul Verlaine, l’únic que podia fer-ho, els desertà al camp dels decadentistes.

En canvi, aquests pogueren continuar eficientment l’obra dels romàntics, perquè tenien uns homes de veritable temperament artístic i amb una vida interna irreductible, que únicament amb la seva llum i la força suggestiva podien emplenar-ho tot: Rimbaud, Corbière, Marceline Desbordes, Villiers de l’Isle Adam, i sobretot Baudelaire el qual potser ja tenia una posició personal independent del grup reportat. Algun d’aquests cregueren que la forma superficial era una cosa que no s’havia de desperdiciar i no tardaren a sotmetre’s a les lleis poètiques tradicionals.

El període aquest, netament francès, tingué en la poesia espanyola una representació minsa, puix que fins que havien passat ja els simbolistes de final de segle no vingué un Ruben Darío, un dels poetes més musicals de la poesia espanyola. L’autor sud-americà fou el que prenent de base una ampla llibertat formal i un culte exagerat a les imatgeries daurades i belles exteriorment, s’oblidà de la lliçó donada pels romàntics i decadentistes francesos. La poesia per a sostenir-se necessitava un lastre, un contrapès, un control, i Ruben feu més aviat una poesia que saltava estrenua, enganxosa, rodolant com una pilota de goma, com bombolles de sabó, com un taumaturg que faci miracles molt espectaculars però que en darrer terme no serveixin per res. És indubtable, però, que Darío inicia aquest període llibertari que travessa la poesia espanyola, que parteix d’ell i passa per uns Machado, Ramon Jiménez i culmina en Guillen, Salinas, Alberti i sobre tots el gran Garcia Lorca.

Sembla talment, com si a mesura que es va obrint aquest període evolutiu, s’omplís de lastre aquella veixiga voladora, inconsistent i de gran aparença externa, s’omplís de vida, de realitat, de vibracions anímiques, com si per un prodigi d’alquímia es pogués convertir la buidor esglaiant en un or lluent i pur.

La poesia espanyola contemporània compta amb prou elements egregis, per esdevenir una obra sòlida i progressiva. En parlarem més enllà.

J. Amat i Piniella