Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Anomalies

D’espectacles

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 26-6-1935)

 

Fa dies que teníem intenció de parlar de diverses anomalies observades en la programació dels nostres espectacles.

No parlarem del baix escamoteig que representa la projecció de films doblats en castellà. L’hem comentat prou sovint i en uns termes prou severs perquè calgui insistir. El públic lentament va adonant-se del deplorable que resulta el falsejament de les veus dels artistes i de la pobra qualitat que ofereixen els diàlegs que els dobladors superposen als protagonistes dels films. Cada dia són més els espectadors que protesten davant d’una pel·lícula doblada. La protesta, per ara, no s’exterioritza, però tenim l’esperança que vindrà l’hora que els dobles seran rebuts amb xiulets i escàndol. Tot i no ésser partidaris d’aquests procediments, creiem que arribarà un moment que no restarà altre recurs.

I perdoneu que tot i no proposant-nos parlar-ne, hàgim omplert una quartilla sobre la qüestió. La ploma se’ns hi va!

En primer lloc, cal parlar de les combinacions de programes. Una empresa, per exemple, té quatre films de llarg metratge per setmana i dos cinemes. En comptes de distribuir-los en dos programes fixos, els barregen sense cap norma continuada, de tal manera que sovint el que ha assistit entre setmana a la projecció d’un programa, en anar el diumenge a veure un film nou que hi hagin afegit, ha de reveure els films del dia feiner. Si aquesta fos una norma general cabria el recurs de no anar al cinema més que els dies festius, però les empreses sembla que es complaguin a fer totes les variacions més inversemblants. Afegim a aquest fet, el costum establert fa poc de programar a base de tres pel·lícules llargues, amb els complements de curt metratge i els «fi de festa» a base de cantants o d’artistes de varietats. Passar l’estona al cinema ja està bé, però tant com tota la vida...

I encara una altra anomalia. En un local d’espectacles, arran de la presentació d’una companyia de varietats, s’augmentà encara el preu, ja prou elevat... i l’espectacle no s’ho valia pas.

Davant de tot això que hem exposat, no és estrany que el públic s’allunyi de les sales d’espectacles i que cada dia siguin més escasses les possibilitats d’atreure’l quan es presenti alguna cosa que realment pagui la pena.

A.