Web de

Joaquim Amat-Piniella

Escriptor i intel·lectual manresà (1913-1974)

"foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses
em van saber dir del que havia significat l'infern nazi". (Montserrat Roig)

Abnegacions

Tribuna lliure

Joaquim Amat-Piniella
(“El Dia”, 12-12-1930)

 

D’un quant temps ençà és tema d’actualitat l’Índia. Se’n parlà d’una faisó apassionada, se n’ha parlat amb tota neutralitat i finalment se’n parla com d’una cosa pretèrita i ja gairebé passada de moda.

En totes les informacions periodístiques, en tots els comentaris publicats, hom hi ha remarcat una simpatia palesa, una simpatia que traspuava per damunt de totes aquelles ratlles, plenes de frases amables i de sentiments fraternals envers un poble subjecte a un imperi colonial. I aquesta simpatia sembla explicable perquè tot quant succeïa a l’Índia venia lligat amb molt excels, un mot cobejat, però també vexat, en gairebé tots els pobles de la terra. El mot Llibertat.

Així mateix, cal constatar, que aquella rebel·lió tàcita, aquella subversió simplement espiritual, té un interès gens despreciable. Demostra que en el món hi ha encara uns abnegats, un poble proveït d’ideals deliciosament pacifistes i a l’ensems revolucionaris. La doctrina de Mathama Gandhi és una doctrina d’estoics, de gent privilegiada, de romàntics exacerbats; i això ho demostra el seu sistema protestari tan poc expeditiu, aquelles protestes mudes bo i suportant damunt de l’esquena uns cops de sabre, unes càrregues policiaques, uns empresonaments atemptatoris a la dignitat de qualsevulla.

Darrerament hem posat els ulls en un recó de diari. Era un lloc insignificant; però tota la insignificància del lloc es veia compensada per la grandesa del fet, sí bé absurd, d’una gran noblesa de sentiment. Era la ressenya d’una de tantes protestes tàcites? Si, però, malgrat això tenia en sí l’eloqüència de fet magne i redemptor: el fill de Gandhi havia mort al cap de seixanta dies de fer la vaga de la fam. Tenia l’edat de disset anys.

Potser veurem uns comentaris sobre aquest fet, però tots plegats no passaran d’ésser una de moltes necrològiques que cada dia es fan en les redaccions dels periòdics, seran totes, com és ara aquesta, bastida sobre bases funeràries o filosòfiques, o purament comparatives, quan en realitat els antics haurien cantat durant cert temps aquestes gestes per mitjà dels joglars i els trobadors a totes les dames primer i al poble segonament. Llàstima per ell. Una protesta d’aquesta índole, malgrat tot el regust novel·lesc i d’epopeia que irradia, no solament manca de la més petita afectivitat sinó que omplena amb tot aquell regust romàntic la testa dels que encara en ple segle vint es senten sentimentals ridículament. Nosaltres no admetem altre sistema protestari que el que acondueixi a arranjaments, tant si és expeditiu com si no ho és, però ens repugnen aquestes heroicitats com també ens repugnen els «divos» en el cant; però ens fastigueja, tanmateix, encara més que en la protesta hi hagi d’entrar cada vegada la destrucció d’ornaments ciutadans, de fanals, d’empedrats, d’interessos particulars, que no serveix per altra cosa que per rebaixar els ulls de la gent, el nivell cultural dels protestaris.

J. AMAT I PINIELLA